Collonades

Els gifs animats

2007-02-25T08:28:00.000-08:00

A vegades ens trobem coses que, inexplicablement, ens fan gràcia. Em refereixo a una gràcia desmesurada i moltes vegades incomprensible per la resta. Absurda fins i tot. És el meu cas amb els gifs animats.

Són petites històries quotidianes, que amb pocs segons poden transmetre un missatge... o no. Però ves per on, em fan gràcia, molta gràcia. I com que em fan gràcia els he anat recopilant durant aquestos anys, i n'he aconseguit una petita col·lecció.

Hi ha de tot, i es podrien separar per categories. N'hi ha amb molta dosi d'humor, però també n'hi ha de tràgics, de tendres, d'esportius, d'educatius, de cruels, d'animalons, de moments mítics de la televisió, d'eròtics... i de creatius, molt creatius. M'imagino que serà una d'aquestes modes estúpides i divertides per parts iguals que ens ha portat internet (com el Pixel Art, o els acudits en Powerpoint, que prometo que en parlaré algun dia). Poca feina, sí, però tots tenim vicis tontos.

Però definitivament, els que sóc capaços de ferme caure al terra rient són els absurds. I com més absurds, millor. Aquestos són els meus preferits i per tant, en faré un top 10:

10. Precarietat laboral

9. Una manera com una altra de combatre l'avorriment

8. L'estrés de ser informàtic

7. Una imatge val més que mil paraules

6. La vida és dura

5. Perquè trobar-se malament ha de ser una excusa?

4. Sense comentaris

3. Ser feliç és fàcil

2. Com pugen els preus...

1. Tortuga ninja

El que costa ser original

2007-02-17T06:54:00.000-08:00

Sobre què escric? No, això tampoc, que ja se n'ha parlat a tal lloc...

Navegant per aquestos móns m'he adonat del complicat que pot arribar a ser original. I és que amb els escassos anys de vida del nostre estimat Internet, ja s'ha escrit sobre tot el que es pot escriure, i en alguns casos, en excés. I l'aparició dels blocs no ha fet més que empitjorar les coses. Si fins i tot he trobat un article que parla dels Monchitos! (sobre els quals volia escriure alguna cosa, però és clar, "d'això ja se n'ha escrit...").

Com he arribat aquí? Doncs llegint un post sobre el Cub de Rubik. Tot bloc amb intencions freaks ha de tenir el seu post al respecte, i si algú mostra un vídeo d'algú que el resol en un temps rècord, en pocs minuts en surt un altre en un altre bloc que el supera. I així, els que abans de l'aparició de la xarxa de xarxes eren uns [entre altres coses] freaks desconeguts, ara tenen el quart de glòria que tant pregonava Warhol. Perquè després no diguin que internet no ha canviat les nostres vides...

Tornant al cas Rubik... Com pot ser que un joc tan estúpid tingui més de 6 milions d'entrades al Google? Que no estic dient que els que el resolguin siguin estúpids eh... però què en treus de resoldre'l mil vegades? o en 20 segons? Que no té feina aquesta gent o què?

Encara recordo el dia que em van regalar un Cub de Rubik (i si la joguineta tingues records, també el recordaria, ja que possiblement va ser l'únic dia que vaig jugar amb ell). No devia tenir més de 5 anys quan mel van regalar, i per això recordo especialment el somriure maliciós de qui tot donant-me'l em va dir... "a veure quan tardes a resoldre'l". Em vaig tancar a l'habitació i no vaig trigar més de 5 minuts en sortir amb el cub resolt. Òbviament em vaig dedicar a canviar de lloc les enganxines, però fet i fet la finalitat és la mateixa, no? Si és que ja ho dic jo, que per fer que algú es quedi amb cara de tonto, a vegades val més la força que la manya...

Total, que com jo era més de jugar amb el futbolín de l'Emilio Butragueño, no posaré res del cub dels pebrots... ups! Tard... Ja em veig la setmana que ve escrivint sobre sèries de televisió dels 80, o sobre jocs d'Spectrum... Serà el síndrome blogueril?

Algun dia intentaré no ser original i posaré un poema al bloc. Que jo d'escriure poesies en sé eh! Riu-te'n de... Cálico electrónico?

Una breu historia de quasi tot

2007-02-10T03:36:00.000-08:00

Poques vegades una persona que s'aficiona a la lectura per error, o quasi per obligació (massa estona al tren), pot dir que un llibre l'ha entusiasmat. En una època on la literatura està apunt d'arribar a uns límits preocupants (on ja ha arribat el cinema, per desgràcia), i les llibreries estan plenes de best sellers pels quals el qualificatiu de merda seria un elogi (El Codi da Vinci ha fet molt mal), s'agraeix una mica d'aire fresc. El que és curiós és que aquest aire l'aporti un llibre de divulgació científica.

No us espanteu. Una breve historia de casi todo tracta absolutament tots els camps de la ciència des d'un punt de vista d'un aficionat i amb molt d'humor. El seu autor, Bill Bryson, és un autor de llibres de viatges que un bon dia es va interessar per la ciència, i va acabar escrivint-ne un llibre per compartir tots els descobriments i anècdotes que va recopilar amb la gent que no està familiaritzada amb el tema.

Així doncs, el llibre ens porta a les vides dels científics més famosos i als seus descobriments, però també a la d'altres mediocres, o fins i tot aluguns bastant patètics, que tot i avançant-se als seus temps amb descobriments revolucionaris, no van fer-los públics per vergonya, o se'ls van deixar robar per d'altres de més vius.

Necessitaria setmanes per posar totes les anècdotes que em van fer posar la pell de gallina... i d'això ja se n'ocupen a altres llocs. Per tant, si desconeixieu que un 1% de les interferències de la nostra televisió són conseqüència directa del Big Bang, o que el parc natural més famós del món és en realitat una bomba de rellotgeria que pot acabar amb tota la vida al planeta en qualsevol moment i sense previ avís, ja tardeu en llegir-vos-el.

A l'FNAC, podeu trobar-lo en la seva versió normal, de butxaca o il·lustrada.

Torna mesuena.net

2007-02-04T04:43:00.000-08:00

Un matí dominical on la ressaca brilla per la seva absència, l'aburriment m'empeny a fer coses d'aquelles que no s'acostumen a fer. Això podria ser perfectament, revisar les adreces d'interès de l'explorador.

I m'he retrobat amb una de les grans pàgines que havien estat víctimes del seu propi èxit, es tracta de mesuena.net. Una gran idea duta a terme per un aficionat, que no va ser capaç d'aguantar l'allau de visites que va acabar rebent. Però ves per on, avui al cap del temps m'ha agafat per provar si per casualitat tornava a estar activa, i ho estava!

Es tracta d'un joc d'allò més simple. Són en total 195 fragments musicals de sèries de televisió dels 70, 80 i 90. L'objectiu és, obviament, endevinar la sèrie. Quina tonteria, us direu. Potser sí, però us invito a provar-la. Això sí, amb mesura, ja que no conec ningú que s'hagi passat menys de 3 hores seguides a la pàgina un cop visitada...

Si encara no heu provat la pàgina, no continueu llegint. Torneu aquí més tard...

Pels que ja ho hagueu provat, enhorabona: heu sobreviscut!

Durant el temps he anat observant a molta gent jugant al joc, i sempre m'ha fet gràcia la manera d'actuar de tots nosaltres. Sempre es donen els següents casos:

Coneixes la cançó, escrius el nom i exclames un "ooooooh". Tots tenim sèries que ens han marcat / traumatitzat durant la nostra infància, i aquesta n'era una d'elles. Tot i només sentir 2 segons de la cançó, tu segueixes cantant-la fins al final amb un somriure estúpid i una extranya emoció. Això sí, si la cançó està en anglès o fins i tot en japonès, la cantes tal i com la cantaves als 6 anys, o sigui, sense tenir ni la més remota idea del que estàs dient.
Has escoltat la cançó mil cops, pero no aconsegueixes relacionar-la amb la sèrie. Aquestes són les pitjors ja que t'entra un brot psicòtic que no pots explicar, i acabes cridant "aaaaaaaaaaarg la sé! la sé!" mentre l'escoltes 200 vegades. Acabes deixant-la pel final, quan decideixes cridar a la persona que tens més a prop, o fins i tot per telèfon, que et diu... "no la saps? és tal". Llavors el brot psicòtic es multiplica per 10 i acabes autolesionante.
El mateix cas que l'anterior, però ningú la recorda. És la cosa més semblant que he vist mai a un suicidi col·lectiu d'alguna secta satànica.
No coneixes la música, però comences a escriure noms de sèries que mai has vist, però saps que existeixen. Alguna vegada l'encertes.

I amb tot això, acabes i et falten més de la meitat per encertar. Llavors és quan et poses en contacte amb amics, coneguts, o fins i tot fòrums i xats, per acabar de completar el joc. Ja que no ets capaç de deixar-lo a mitges.

Us ha passat alguna cosa semblant?

Simple educació

2007-02-04T03:45:00.000-08:00

Suposo que per simple qüestió d'educació, la primera entrada de tot bloc hauria de ser una presentació de l'individu que l'escriu. Sempre m'he considerat una persona educada, i que sap esmenar els errors...

Em dic Roger, però quasi ningú em diu pel meu nom. De fet és difícil trobar dues persones que em diguin igual, i no penso fer una llista perquè mai acabaria. Deixem-ho en que sóc en minyu, que és com em vaig donar a conèixer a la xarxa.

Ara suposo que vindria una llista d'aficions i coses que m'agraden. Collonades... (*)

No tinc cap afició fixe. No practico cap esport des de l'escola. Sóc informàtic i no tinc ni ordinador. Mai he tingut un reproductor mp3, ni una càmera digital, ni una Playstation. Tinc mòvil i molts mesos no arribo al consum mínim. No tinc cotxe però no m'agrada dependre de ningú, si el necessito el llogo. No sóc fan de cap grup de música, ni de cap actor o actriu de cinema, ni de cap director. I el més important de tot: no m'agrada haver de donar explicacions a ningú.

En definitiva, la persona que tot el món vol conèixer.

* A partir d'aquest precís moment, el bloc queda rebatejat com a Collonades (**)
** Bé, només canviarà el nom, perquè el domini ja està agafat i abandonat.

Ja tinc bloc, i ara què?

2007-02-03T16:40:00.000-08:00

Quan algú comença a escriure un bloc, ho fa amb la il·lusió de que algú el llegeixi. Alguns fins i tot esperen rebre felicitacions pels seus divertits textos, les seves magnífiques fotos artístiques, les seves encertades crítiques polítiques o les seves transcendentals poesies. Quan algú comença a escriure un bloc, es creu capaç de fer riure a les masses, d'arreglar el món, o fins i tot de guanyar un Pullitzer.

Collonades.

Desenganyem-nos, la gran majoria de blocs acaben per no interessar a ningú, ni tan sols als amics més propers de l'individu en qüestió, i acaben morint en l'oblit. Perquè, siguem sincers, a la majoria de nosaltres ens interessa una merda la vida dels demés. A vegades la veritat sona així d'egoista...

Però entre tant bloc-brossa, hi ha un petit percentatge que realment t'impressiona per algun motiu o altre, i et fa venir al cap aquell... "I si..."

Collonades.

L'únic motiu d'aquest bloc és ser com els demés. Aquest bloc no neix amb la intenció de ser llegir per la multitud, ni espera rebre cap felicitació, ni tan sols cap visita. L'únic motiu d'aquest bloc és que un servidor sàpiga que sa sent en aquestos minuts en que et creus un fenòmen mediàtic. El seu futur? Ser abandonat al cap de tres dies...

I, estimats i fidels lectors, us preguntareu... i què es sent al començar un bloc? Doncs una gran sensació d'estar perdent el temps...